El Massís del Montgrí

Massís del MontgríMassís de naturalesa calcària, situat entre les comarques de l’Alt i del Baix Empordà, a la seva façana litoral. Separa les badies de Roses -al nord- i del Ter -al sud. Administrativament s’emplaça dins dels termes municipals de Torroella de Montgrí -amb la seva zona urbana als peus mateix de la muntanya del Castell-, Ullà i l’Escala.

A la banda sud, el massís està limitat pels pobles d’Ullà, Torroella de Montgrí i L’Estartit. A ponent hom hi troba els nuclis de La Bolleria, Bellcaire d’Empordà i Sobrestany. Al sector nord, l’Escala i les zones de Riells i Montgó en constitueixen els darrers contraforts.

La seva superfície, tot i que varia d’acord amb l’àmbit que considerem i de la cota topogràfica a partir de la qual s’abasti, se situa al voltant de les 3.500 ha. De manera particular, l’àrea inclosa dins del Pla d’Espais d’Interès Natural – i, per tant, subjecta a protecció administrativa- comprèn una extensió de 3.042 ha.

El Montgrí és una muntanya que s’alça enmig d’una gran plana al·luvial i marjalenca, de conformació molt més recent. En aquest context de planura, el massís esdevé una unitat clarament diferenciada, que aporta interessants elements de diversitat ecològica dins el paisatge en què s’insereix. Les seves formes són més aviat arrodonides, i tan sols el relleu es fa abrupte a la façana costanera, en un front de prop de 8 km, on les parets cauen a mar en uns impressionants penya-segats. La naturalesa d’aquestes parets i la seva alçada, en alguns llocs de fins a 100 m de desnivell, les fa pràcticament úniques al llarg de tot el litoral català. En el conjunt del Montgrí, l’altura màxima s’assoleix al Montplà (317 m), seguit de la muntanya d’Ullà (308 m) i de la muntanya del Castell (306 m).

El caràcter calcari de la zona fa que s’hi palesin els efectes de la dissolució de l’aigua damunt la roca. D’això es deriva l’existència de nombroses coves i avencs. Entre aquestes cavitats hi destaca el cau del Duc de Torroella, jaciment paleolític situat al vessant sud i dessota mateix de l’alterós castell que presideix el massís. A la banda litoral, tanmateix, cal esmentar la zona de la Foradada, gran excavació en forma d’arcada al cap del Castell, que permet el pas de les embarcacions per dintre seu.

En la seva part mitja, el Montgrí és travessat per una important llengua arenosa que dóna lloc a formacions de dunes i a sòls sorrencs. Això és degut als efectes dels vents del nord o tramuntana, que empenyen les sorres des de la badia de Roses cap a terres baix-empordaneses.

L’àrea del Montgrí es troba ocupada majoritàriament per pinedes i brolles d’estepa i garriga. Els pins, en bona mesura fruit d’operacions de repoblació, creixen tant als vessants interiors com a les zones de vora mar. Uns ambients prou interessants són també les formacions de dunes de la part central del massís, que foren fixades per pins a principi de segle per tal d’evitar l’avenç de la sorra. La garriga i les brolles d’estepa constitueixen uns altres grans hàbitats del Montgrí, sempre com a resultat de la degradació de comunitats més madures com l’alzinar o la màquia litoral, avui en dia escassament representades al massís.

Entre els sectors poc o molt atapeïts de vegetació, s’hi intercalen els ambients rupícoles, conformats per les zones de tarteres i les àrees d’espadats, bàsicament a la franja litoral. En aquests espais la vegetació hi és més esparsa, veient-se obligada a aprofitar les petites escletxes de la roca per a enfonsar-hi arrels. Cal també no oblidar els ambients de domini marí que se situen a tota la franja est del massís, al llarg d’una costa extremadament articulada, plena d’esculls i petits illots, on s’estableixen riques i ufanoses comunitats marines en perfecta consonància amb les que hom pot trobar al proper arxipèlag de les Medes. En aquest sector litoral hi destaca la presència de les cales Pedrosa i Ferriol, cadascuna d’elles amb una petita illa davant seu que les presideix.

En el si d’un context paisatgístic abastament transformat per les activitats turístiques, el massís del Montgrí constitueix un espai litoral en un estat de conservació envejable. El seu caràcter feréstec i inhòspit el converteixen en una de les poques excepcions dins l’entorn urbanístic de la Costa Brava. És precisament per això que esdevé un element revaloritzador i d’especial atractiu per a les poblacions del seu entorn.

Pel que fa a la manera d’accedir-hi, una pista transitable creua el massís de nord a sud, comunicant els nuclis de L’Estartit i de l’Escala. A mig camí d’aquesta, una nova via parteix en direcció oest i ens trasllada igualment fins a baix el pla, al poble de Bellcaire d’Empordà. La façana litoral, atesa la seva abruptuositat, és pràcticament inaccessible, i només s’hi pot fer peu a la zona nord, a Montgó, i a les petites cales de la Pedrosa i Ferriol.

Un bon suggeriment per conèixer el massís és agafar el camí d’ascens cap al castell que surt del poble de Torroella de Montgrí. Després d’uns 30 minuts de caminar arribarem al capdamunt de la muntanya, on podrem pujar dalt de la fortificació mercès a les obres de restauració que s’hi han efectuat. És des d’aquest punt de guaita d’on tindrem una magnífica panoràmica del Montgrí i del conjunt de les terres que l’envolten. Altres possibilitats d’excursió són enfilar-se al Roca Maura (226 m), penyal situat just al cantó de L’Estartit, i des del qual es contempla tota la costa, així com les properes illes Medes. Igualment atractiu és anar a l’ermita de Santa Caterina, a la vall que porta aquest nom, al cor mateix del Montgrí. Des d’aquest indret surt un camí que també ens pot conduir, si així ho volem, al cim de la muntanya del Castell.