L’aigua és l’element bàsic i indispensable per a l’establiment d’una comunitat en un territori. A la zona del Baix Ter sempre ha estat un bé abundant, fet que ha permès la presència humana de manera continuada des de la prehistòria fins a l’actualitat.
El turó de Bellcaire, que sobresurt enmig de la plana empordanesa amb una vista panoràmica excepcional, antigament estava pràcticament envoltat d’aigua.
A la banda de ponent les terres eren fàcilment inundables pel braç nord del Ter, que passava per aquesta banda, travessava el corredor d’Albons i desembocava a la zona de Cinc Claus. A l’inici del segle xiv el comte d’Empúries Ponç Hug IV el va anul·lar amb la voluntat d’inundar les terres de Torroella i Ullà, que eren dominis del comte de Barcelona Jaume II i del bisbe de Girona, amb els quals estava enemistat i en conflicte.
A la banda de llevant les terres baixes estaven inundades per l’antic estany de Bellcaire, omplert per les aigües del Ter i els còrrecs que vessaven del Montgrí. Aquesta va ser una de les majors llacunes interiors de la zona fins a l’inici del segle xviii quan va ser dessecat.
Aquestes zones humides des del segle xv es van aprofitar per a desenvolupar-hi el conreu de l’arròs, que encara avui perdura.
Fins a finals dels anys cinquanta del segle xx Bellcaire només disposava de dues fonts per a l’aigua de boca de tot el poble. Per als altres usos es feia servir aigua de pous i cisternes. La construcció a mitjan segle xx d’aquest gran dipòsit sobreelevat va permetre que l’aigua per beure també arribés a totes les cases del municipi. Actualment està en desús, a començament del segle xxi es va construir, sota la plaça Esteve Albert i Corp, el nou dipòsit que fa arribar l’aigua a tot el poble.
Les aigües estancades i poc profundes que emplenaven l’estany, les basses, els aiguamolls i sobretot els camps d’arròs no eren ben considerades pels veïns. Es deia que eren pestilents, malsanes i que portaven malures per culpa dels insectes, com el paludisme. D’aquí en surt la corranda que diu: Si tens una filla que no estimes gaire, casa-la a Albons o a Bilcaire, si la vols veure morta aviat, casa-la a Albons o a Viladamat.
El agua es el elemento básico e indispensable para el establecimiento de una comunidad en un territorio. En la zona del Bajo Ter siempre ha sido un bien abundante, lo que ha permitido la presencia humana de forma continua desde la prehistoria hasta la actualidad.
La colina de Bellcaire, que sobresale en medio de la llanura ampurdanesa con una vista panorámica excepcional, antiguamente estaba rodeada de agua casi en su totalidad.
En el lado de poniente las tierras eran fácilmente inundables por el cauce norte del Ter, que pasaba por ese lado, atravesaba el corredor de Albons y desembocaba en la zona de Cinc Claus. A principios del siglo xiv el conde de Empúries Ponç Hug IV lo anuló con la voluntad de inundar las tierras de Torroella y Ullà, que eran dominios del conde de Barcelona Jaume II y del obispo de Girona, con quienes estaba enemistado y en conflicto.
En el lado de levante las tierras bajas estaban inundadas por la antigua laguna de Bellcaire, alimentada por las aguas del Ter y las torrenteras del Montgrí. Esta fue una de las mayores lagunas interiores de la zona hasta principios del siglo xviii, en que fue desecado.
Estas zonas húmedas se aprovecharon desde el siglo xv para desarrollar el cultivo del arroz, que todavía hoy se mantiene.
Hasta finales de los años cincuenta del siglo xx Bellcaire solo disponía de dos fuentes para el agua de boca de todo el pueblo. Para los demás usos se utilizaba agua de pozos y cisternas. La construcción de este gran depósito sobreelevado a mediados del siglo xx permitió que el agua para beber también llegara a todas las casas del municipio. Actualmente está en desuso. A principios del siglo xxi se construyó, bajo la plaza Esteve Albert i Corp, el nuevo depósito que hace llegar el agua a todo el pueblo.
Las aguas estancadas y poco profundas que llenaban el estanque, las balsas, los humedales y, sobre todo, los campos de arroz no estaban bien consideradas por los vecinos. Se decía que eran pestilentes, malsanas y que provocaban enfermedades por culpa de los insectos, como el paludismo. De ahí sale la copla que dice: Si tienes una hija a la que no quieres mucho, cásala en Albons o en Bilcaire; si quieres verla muerta en breve, cásala en Albons o en Viladamat.
L’eau est l’élément de base et indispensable à l’établissement d’une communauté sur un territoire. Dans la région du Baix Ter, elle a toujours été un bien abondant, ce qui a permis une présence humaine continue de la préhistoire à nos jours.
La colline de Bellcaire, qui se trouve au bord de la plaine de l’Empordà avec une vue panoramique exceptionnelle, était autrefois pratiquement entourée d’eau.
Du côté ouest, les terres étaient facilement inondées par la branche nord du Ter, qui longeait ce côté, traversait le couloir d’Albons et se déversait dans la région de Cinc Claus. Au début du XIVe siècle, le comte d’Empúries, Ponç Hug IV, l’élimine dans le but d’inonder les terres de Torroella et d’Ullà, qui étaient le domaine du comte de Barcelone, Jaume II, et de l’évêque de Gérone, avec lesquels il était en inimitié et en conflit.
Du côté oriental, les terres basses étaient inondées par l’ancien lac de Bellcaire, rempli par les eaux du Ter et les ruisseaux qui coulaient du Montgrí. Il s’agissait de l’un des plus grands lacs intérieurs de la région jusqu’au début du XVIIIe siècle où il fut asséché.
À partir du XVe siècle, ces zones humides furent utilisées pour développer la culture du riz, qui perdure encore aujourd’hui.
Jusqu’à la fin des années cinquante du XXe siècle, Bellcaire ne disposait que de deux sources d’eau potable pour l’ensemble de la ville. L’eau des puits et des citernes était utilisée à d’autres fins. Grâce à la construction de ce grand réservoir surélevé au milieu du XXe siècle, l’eau potable arriva enfin à toutes les maisons de la ville. Il est actuellement désaffecté, mais au début du XXIe siècle, un nouveau réservoir a été construit sous la place Esteve Albert i Corp pour fournir de l’eau à toute la ville.
L’eau stagnante et peu profonde qui remplissait le lac, l’étang, les marais et surtout les rizières n’était pas bien considérée par les villageois. On disait qu’elle était pestilentielle, malsaine et qu’elle était porteuse de maladies dues aux insectes, comme la malaria. C’est l’origine de l’affirmation qui dit : Si vous avez une fille que vous n’aimez pas, mariez-la à Albons ou à Bilcaire, si vous voulez qu’elle meure bientôt, mariez-la à Albons ou à Viladamat.
Water is a basic and indispensable element for the establishment of a community within a territory. It’s always been an abundant asset in the Baix Ter area, allowing human presence to continue from prehistory to the present day.
The hill in Bellcaire, which rises in the middle of the Empordà plain with an exceptional panoramic view, was once practically surrounded by water.
On the western side, the lands were easily flooded by the northern stretch of the Ter, which flowed along this side, crossing the Albons corridor and ending in the Cinc Claus area. In the early 14th century, the Count of Empúries, Ponç Hug IV, removed it with the intention of flooding the lands of Torroella and Ullà, which were the domains of Jaume II, the Count of Barcelona, and the Bishop of Girona, an enemy with whom he was in conflict.
On the eastern side, the lowlands were flooded by the old Bellcaire lake, filled by the waters of the Ter and the streams that flowed from the Montgrí. This was one of the largest inland lakes in the area until the start of the 18th century, when it was dried out.
From the 15th century onwards, these wetlands were used to develop rice-growing, an activity that still persists today.
Until the late 1950s, Bellcaire only had two springs to provide drinking water for the whole town. Water from wells and tanks was used for other purposes. The construction of this large elevated tank in the mid-20th century also allowed drinking water to reach all the houses in the municipality. It’s currently in disuse, as the new tank was built under Esteve Albert i Corp Square at the beginning of this century and it now distributes water to the whole town.
The stagnant and shallow waters that filled the lake, the ponds, the wetlands and, especially, the rice fields were not held in high regard by the residents. They were said to be pestilent and unhealthy, and that the insects that lived there caused diseases, including malaria. Hence the saying that goes: If you have a daughter you don’t like very much, marry her in Albons or Bilcaire, if you want to see her dead soon, marry her in Albons or Viladamat.